Viatge a New Zealand

New Zealand, any 2008

Introducció
Del 3 al 23 de novembre, Amics de la Unesco de Barcelona, amb la direcció tècnica de Phineas Fogg, vam emprendre un viatge per conèixer els nostres antípodes.
En aquest magnífic viatge a NZ es va produir un fet que ressenyaré d’entrada per la seva importància i emotivitat. Una amiga i companya de tots nosaltres va sofrir una crisi a meitat del viatge que va afectar de forma fulminant a la seva salut i va morir.
El que hauria pogut ser un fet determinant pel viatge, que ho va ser, va convertir-se en una fatalitat quina destinació estava fixada per endavant, que la viatgera i el seu marit coneixien aquesta possibilitat i aquest risc, però que, això no obstant, volien fer el viatge amb tota la il·lusió del món, amb plena voluntat de gaudir el temps que tots tenim marcats en la nostra vida i que alguns, malauradament, en coneixen la data de caducitat.
Com veureu, en el relat no hi consten noms i, per tant, tampoc constarà el nom de la nostra amiga que ens va abandonar a meitat del viatge. Però el que sempre haurà quedat entre nosaltres serà la seva alegria, el seu optimisme, i la seva voluntat de viure, que en aquells dies va quedar truncada. Mentre va estar amb nosaltres vam gaudir de la seva sempre amable companyia.
Per mostrar el nostre respecte i estimació a aquesta persona amiga hem volgut escriure aquestes paraules, però ja no en tornarem a parlar més, ni a fer cap menció a la seva persona i/o circumstàncies, tot i que ben segur que ens va marcar a tots nosaltres de forma emotiva i, al mateix temps, positiva, en haver gaudit de la seva companyia mentre això va ser possible. Entenem que aquesta era la seva voluntat i hem intentat complir-la

New Zealand
Tot allò que havíem après a l’escola sobre les antípodes, sobre les dimensions de la Terra, sobre els seus moviments rotatoris i de translació, ho vam poder repassar en aquest viatge. Per qüestions pràctiques més que per altra cosa, en realitat vam donar la volta al món seguint la línia més curta, aproximadament la d’un meridià. També vam poder comprovar aquelles narracions de Juli Verne en que l’aigua a l’hemisferi sud, en formar-se un remolí segueix el moviment contrari a les agulles del rellotge (o és a l'inrevés?, perquè alguns estàvem tot el dia contemplant com l'aigua del wàter s'engolia pel tub del desaigua), així com l’escorça dels eucaliptus, en el seu desenvolupament helicoïdal, també segueixen un sentit contrari al del hemisferi nord.

Sobre NZ molts de nosaltres abans de partir en sabíem poca cosa. Coneixíem que aquest país està format bàsicament per dues grans illes de 269 mil quilòmetres quadrats I(la meitat de l’estat espanyol) i 4,2 milions d’habitants (una dècima part de la població de l’estat espanyol), dels quals un 10% són maoris, tot i que darrerament sembla que el percentatge de maorís va creixent fins arribar a un 15% del total de la població, així com també en aquest relativament buit país té entrada moltes persones d’indonèsia i sud i est de l’Àsia. Entre tant sembla que no tenen atur i el país permet incrementar la seva població sense problemes.
Sobre la seva economia el que ens van explicar és que depèn de forma rellevant de l’agricultura i ramaderia. Hi ha 40 milions d’ovelles (10 per cada habitant) i 9 milions d’altres ramaderies, especialment vaques, però també cérvols i alguna llama o guanac, que les crien amb tota normalitat en un estat de domesticació molt digna pel que fa als espais que els són dedicats. La particularitat de la ramaderia és que practiquen el sistema de guaret, i el bestiar el tenen encerclat en uns amplis camps d’herba que sembren i en tenen cura, tot i que els canvien de prat tot sovint (cada setmana o cada mes) amb la finalitat que no esgotin la seva productivitat o es tornin erms.
Aquest és doncs el paisatge més habitual de tot el país, tant en l’illa del nord com en la del sud. Hem de pensar que aquest fantàstic paisatge fa 150 anys eren boscos que cobrien tota la illa i que els colons van començar a carregar-se per obrir aquestes pastures que ara ens semblen el paisatge habitual de les illes.
La illa del sud va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco amb el nom de Te Whipounamu (territori de la pedra verda, una classe de pedra preciosa que es troba a l’illa)
La història de NZ, si acceptem com a història quan consta algun document escrit, comença pràcticament amb l’entrada de l’home blanc, que va “descobrir” aquestes illes. Abans naturalment hi havien arribat els maorís, sembla procedents d’alguna illa polinèsica. Devien arribar al voltant dels anys 1000 i quan els viatgers blancs hi van arribar, no hi ha consens de quants eren. Segons unes fonts eren 150 mil, mentre que altres n’esmenten 2 milions. Nosaltres que no hi havíem anat per fer cap tesis sobre aquesta matèria, ens vam creure el que ens va semblar, tot i que la discussió del nombre sembla que està més enfocada en saber si l’arribada dels europeus va constituir en realitat un genocidi com a tants altres llocs que aquest home europeu va “descobrir”. En tot cas això té connexió amb com l’arribada d’aquests europeus que va canviar l’estil de vida i com es van introduir malalties i es van fomentar guerres que van delmar la població. Té a veure amb el comportament del capità Cook i els seus homes que, d’una banda eren tinguts com a Déus i per l’altra sembla que devien actuar de forma molt autoritària i cruel.
Pel que fa pròpiament als “descobriments” dels europeus el primer en arribar a aquelles latituds va ser Abel Tasman, holandès, i posteriorment va ser el capità Cook qui es va instal·lar a la illa i en va dibuixar un mapa prou precís.
Degut segurament a les poques precisions del nostre guia local no ens avam acabar d’assabentar de totes aquestes coses, tot i que, naturalment, tothom es va fer la seva idea del país que visitàvem. Ben clarament vam adonar-nos d’una cosa, els kiwis (neozelandesos) són una gent que sembla tenen clares les prioritats i forma de vida. Ben segur que la pròpia naturalesa, la poca població, l’espectacularitat dels seus paisatges, han conformat la seva forma de vida. Tenen molt clar que el treball ha de tenir uns límits, passats els quals la neurosis que s’ha instal·lat en la nostra societat, de créixer, guanyar diners, guanyar poder, no els sembla prou interessant.
Així sobre les 5 o 6 de la tarda, les botigues estan tancades i els despatxos i fàbriques també. La gent practica esports diàriament i els veus a tothora corrent amunt i avall, a peu, en bicicleta, remant pels llacs... El seu nivell de vida i de preus és molt similar al del nostre país, així com la renda per càpita. Un indicador com podria ser el preu de la gasolina és de 1,57 dòlars sense plom, i 1,26 la diesel, el que ve a ser entre un 70 i 80 per cent del preu que en paguem al nostre país (i no és pas que aquí en tinguin de petroli, o si més no per influir sobre el preu que en paguen).
En tot cas cal assenyalar la peculiaritat, de moment sembla que volguda, de pertànyer a la Commonwealth, que els costa els seus dinerets tot i que també en deuen treure algun benefici o contrapartida, entre d’altres per exemple el tema de defensa, que els garanteix una ajuda en cas de conflicte o agressió per part d’altres països, com per exemple es va produir durant les dues guerres mundials.
NZ és independent des de 1931 (és a dir deixa de ser colònia de la Corona, que ho era des de 1840), tot i que el paper de la Corona no ens va quedar gaire ben dibuixat, doncs el paper i poders del Governador General no és només un càrrec figuratiu sinó que algunes vegades té determinades funcions importants.
El tractat de Waitangi, a Bay of Islands, de 1840 signat entre els maoris i la corona britànica, sembla que va pacificar el país, en lluites constants entre els propis maoris i entre els maoris i els anglesos.
Políticament avui dia al país hi dominen dos partits: els laboristes i el partit nacional que és conservador. En aquests dies hi ha eleccions i el partit fins ara en el poder (els laboristes) ho deixaran perquè ha guanyat el partit nacional. Bona part dels temes en discussió són ideològics, en el sentit que el partit laborista va rebutjar que entrés l’energia atòmica i tampoc no va voler que cap aparell (vaixells, avions o submarins) nuclears entrés en el seu territori. Això naturalment els va procurar una enemistat amb els EUA. També altres temes com la homosexualitat, l’haver aprovat el matrimoni homosexual, al igual que en el nostre país, desperta les ires més exacerbades dels dogmàtics i dels suposadament cristians i ben segur que haurà ajudat a fer perdre les eleccions al partit laborista.
Cal destacar que les dones de NZ van veure reconegut el seu dret de votar l’any 1893 i es pot dir que van ser les primeres de tot el món en aconseguir-ho.

Des d’altres punts de vista els esports ja hem dit que ocupa un espai important en la vida dels neozelandesos. Es manifesta en múltiples activitats, però des del punt de vista d’esports de massa hi ha el rugby, en que NZ és una potència amb el seu equip emblemàtic l’All Blacks, que abans de començar a jugar tenen com a norma acollonir els seus oponents amb el ritual del haka, crits i dansa ritual que els dóna força i confiança. També el criquet és un esport molt seguit pels afeccionats. Ens explica el guia local que es tracta d’una espècie de recreació de les batalles medievals, en les que es pren el castell, es bombardeja la fortalesa i, en resum, són partits que poden durar varis dies. Sembla que el van inventar els anglesos a la cort per distreure els seus reis.

El capítol gastronomia mereix també un comentari. Vam menjar molt bé i vull creure que és la forma de menjar dels neozelandesos (és a dir, menjar internacional) però basat sobretot en matèries primeres de bona qualitat. Bona carn, bon peix i bon vi. Més o menys els menús consistien en amanides i desprès carn (beef o lamb) o peix (monkfisch o cod, i també salmó, però salmó de veritat, no aquesta cosa greixosa que ens venen a casa nostra). De les postres no se’l oblidaven mai i nosaltres tampoc; fruita o dolços. Els vins, sempre demanaven què volies, merlot, cabernet, pinot noir o l’estrany fionna run, amb gust de fumat, i també d’Austràlia un shiraz que estava molt bé. Dels blancs un riesling, un sauvignon, un chardonais, un pinot gris ...Els esmorzars de bufet, i aquí ja no hi entro en el saqueig que algun de nosaltres que encara recordàvem la gana de la darrera guerra (quina?), practicàvem sobre els queviures que ens oferien.
Dels personatges més coneguts per nosaltres hi ha l’escriptora Katherine Mansfield, l’escalador Edmund Hillary i la cantant Kiri Te Kanawa. La llista es pot allargar amb altres noms que haurien de ser més coneguts per nosaltres (però que no ho són), com el científic Ernest Rutherford investigador nuclear i físic, la aviadora Jean Batten que va batre varis records, entre ells el vol des d’Anglaterra fins a Australia en 21 dies, etc.

Finalment, en aquest garbuix de coses varies destacar que NZ està geogràficament situada entre els paral·lels 34 i 47 (es a dir, com si estès en la zona de Espanya i França en la seva comparació amb l’hemisferi nord, naturalment si són els nostres antípodes per lògica la distància a l'equador ha de ser la mateixa que des de casa nostra), tot i que per circumstàncies també geogràfiques el seu clima és lleugerament més fred que el corresponen de l’hemisferi nord.



3.11.2008 BCN-Londres
El grup d’AUB està format per 20 persones, més el responsable de la Companyia de viatges Phineas Fogg. Ens trobem sense més problemes a l’aeroport (sota el cavall de Botero).
Arribada a Londres i canvi d’avió. Ara anirem amb un Boing 747. L’embarcament és lent doncs anem amb un avió de gairebé 400 persones. Emprenem el vol però alguna cosa deu passar doncs la tripulació està una mica pesada i no ens deixen aixecar de la cadira. En aquestes condicions volem una hora i mitja i veiem per la pantalleta per seguir el vol que fem una cosa estranya, girem en rodó. Ben aviat ens anuncien que tenim un problema, un a avaria tècnica sense importància però que ens obliga a tornar al punt de destinació.
Quan aterrem ens diuen que veuran de reparar l’avaria, però al cap de poc temps ens anuncien que no ho podran fer i que haurem de reprendre el vol demà al matí, que no ens poden dir encara l’hora. Mentre ens busquen allotjament ens serveixen el sopar i més tard ja desembarquem, recollim les maletes i pugem a uns autocars per anar a diferents hotels.
A alguns ens toca un Ibis (de dues estrelles). Una mica de nervis perquè l’espera per adjudicar l’habitació és massa llarga (gairebé una hora), a la qual cosa obliga el haver d’omplir uns papers. Ens diuen que passaran a recollir-nos dema a les 10.30.
La nit és curta (doncs anem a dormir sobre les 4 de la matinada).

4.11.2008 Londres-Hong Kong
Ens aixequem, esmorzem a l’hotel i a agafar l’autocar per tornar a l’aeroport de Heathrow. Cues quilomètriques per facturar (1,5 hores). A les 2 l’avió s'enlaira. Per les pantalletes veiem que ens queda la minúcia d’ 11.30 hores de vol i recórrer 10 mil quilòmetres.
Pel que fa a la companyia Air New Zealand, ens havien informat correctament. L’espai que disposa cada passatger és lleugerament superior al que hi destinen altres companyies, i pots repapar-te al teu seient i estirar les cames.
Sopar a l’avió, dormir qui pot i anar avançant quilòmetres. Pel·lícules, música, lectura, ...

5.11.2008 Hong Kong- Auckland
Arribem al matí. Ens queden poques hores i les hem d’aprofitar. Tot i que la companyia ens ha proposat quedar-nos en el mateix avió i continuar fins a Auckland, hem preferit baixar de l’avió i fer la visita (escapçada) que teníem programada. Baixem, recollim les maletes per deixar-les tot el dia a l’autocar i comencem la visita.
L’aeroport de Hong Kong és magnífic, ens diuen que el va fer Foster. Res a veure amb l’antic que entrava dins mateix de la ciutat, ara fora de servei. El nou està situat en una illa fora de la ciutat que pràcticament l’ocupa de forma total.
Hong Kong té 7 milions d’habitants i, des que la Teacher va tornar la colònia a la Xina, la ciutat no ha canviat gaire doncs continua gaudint d’una important quota d’autonomia. És la ciutat del comerç i el diner. El guia local no ens parla d’altra cosa, o potser si, ja que ens presentarà el mestre del Fengshui
Just sortim de l’aeroport i passem per un pont llarg i bonic. Hong Kong està situada sobre un conjunt d’illes i una península. El previst bigarrament de la ciutat no l’acabem de copsar, tot i que els edificis d’habitatges són espectaculars. Són enormes blocs de pisos, molt alts i prims, enganxats els uns als altres. Els seus pisos són de dimensió reduïda, la qual cosa obliga als seus habitants, i en el seu cas propietaris, a sortir de casa quan són més de 3 o 4, per fer celebracions familiars i d’amics. Per tot arreu es veuen els aparells d’aire acondicionat.
Anem cap al centre. Ens aturem en un edifici i “el mestre” ens explica unes històries filosòfiques i històriques pretesament serioses, estem en l’àmbit del fengshui. Això no obstant i amb un soroll de carrer de forces decibels i amb una traducció simultània per part del nostre guia local no ens assabentem gairebé de que va la cosa (cal tenir en compte que estem força cansats del viatge). Tot plegat alguna filosofia de la forma de viure, també de la contemplació del tai-txi i altres coses semblants.
Estem a l’entrada d’un centre comercial i, a la planta baixa hi veiem un mural amb reproducció de dracs, de lleons i altres animals mítics que en el seu dia estaven en els palaus imperials.
Pensàvem que havíem acabat la sessió però el mestre se’ns enganxa i també puja a l’autocar que ens durà al pic Victòria, un famós mirador de la ciutat. Mentre pugem el guia segueix explicant-nos coses de pisos milionaris, de residències, d’estadis de criquet i d’hipòdroms. Però avui és un dia força boirós i la visibilitat és dolenta.
Fotos, i dinem a dalt en un restaurant xinés (com podia ser d’altra manera), força bé.
Ens porten cap a veure una platja, la millor de Hong Kong, que tot i la calor que fa (30 graus) no hi ha cap banyista. Al costat mateix hi ha una espècie de temple amb els colors vius i les imatges -al nostre entendre- una mica grotesques que no inspiren massa respecte.
Visitem el port de pescadors on hi hauríem d’haver trobat els sampans típics de les pel·lícules i que ara són difícils de trobar. Això no obstant, apareixen les barques dels pescadors que aprofiten els moments de veda per dedicar-se a passejar turistes. Ens embarquem en dues d’elles i fem un petit recorregut. Veiem el restaurant més famós de Hong Kong, el Jumbo Floating Restaurant, un edifici tradicional xinés, flotant al mig del port i vorejat dels immensos edificis de pisos que creixen per tot arreu. Algunes barques tenen peixos a assecar i canviem de paisatge en dirigir-nos al malecó.
Continuem cap al malecó, la crême de la crême, molt bonic, amb un aire com el de Xangai tot i que dóna la sensació de ser més modest. Edificis enormes, gratacels, que a la nit s’il·luminen i suposadament seran molt bonics, cosa que no podem comprovar perquè el nostre programa no ho permet. Al malecó ens volen informar uns nois del servei civil de la ciutat dels inconvenients de fumar, no tenim temps per escoltar-los, però resulta força curiós que a l’aire lliure hi hagi una zona per fumadors (a la resta no es pot fumar.
Sense més, bruts com a guilles, anem a reprendre novament la ruta que ens portarà a Auckland.
L’aeroport, enorme, té com a novetat un metro que comunica fàcilment les diferents terminals i gates d’embarcament.
L’avió surt puntual a les 7.15 de la tarda, hora de Hong Kong. Ja només ens queden 9 mil quilòmetres i 10 hores de viatge.

6.11.2009 Auckland
Arribem puntualment a les 10.30. Ens esperava el guia local, un argentí que ens farà de guia; diu fa 30 anys que viu a New Zealand.
En aquest punt tractarem del guia local, doncs no vam estar de massa sort. No ens va fer mala impressió a l’arribada, però aviat vam descobrir algunes característiques que no ens semblaven prou favorables. Ens havia de donar llum i ens va donar fum. ¿Això era degut a les fumaroles que trobaríem per tot el país? No ho sabem, el fet del seu recurs constant a les oracions subordinades (i com va dir una il·lustrada passatgera, i l’oblit de l’oració principal) no ens va ajudar a conèixer el país i a estimar-lo; això ho vam fer pel nostre compte. No era segurament mala persona però si era d’aquells que de vegades et trobes a la vida que per cada solució són capaços de trobar un problema. Per tant, suportarem amb resignació aquesta creu i entrarem en contacte amb el país de la millor manera que puguem. Sense cap mena de rancor, el seguirem denominant guia i més d’una vegada riurem amb ell i ens ho passarem molt bé.
Si fem el comentari que el guia local va ser com va ser, la compensació va venir pel tècnic de l’Agència Phineas Fogg que ens acompanyava. Evidentment si no hi hagués sigut ell moltes coses se’ns haurien complicat moltíssim.
Procedim als tràmits d’entrada ja que són molt estrictes en temes d’aliments i plantes, que no permeten que se’n entri al país (segurament provocat per la dura experiència d’haver fet -ells- importacions de plantes i animals que desprès s’han demostrat desafortunades).
Al mateix aeroport canviem alguns euros en moneda local: dòlars NZ, l’equivalència dels quals és: 1 euro = 2 dòlars NZ.
El guia ens porta a l’hotel, però com que les habitacions no estan preparades anem directament a dinar en el propi hotel. En acabat de dinar la majoria ja tenen les claus i les maletes.
Sortim de l’hotel a les 3.15 per anar a un mirador que hi ha al cap de munt d’un volcà, el Mt. Edèn. Una bona vista, amb bona visibilitat tot i que el dia és força núvol.
Al costat mateix hi ha el museu d’Auckland on la cultura maorí hi és representada. Hi ha una espècie de temple, una barca feta d’un sol tronc enorme, capaç per transportar més de 100 persones i objectes maoris diversos. En tot cas el que destaca no és pas l’antiguitat, sinó que són les restes que queden d’aquella cultura. També hi ha un memorial de la Guerra (de la primera i segona guerra mundial) tota vegada que els neozelandesos van participar en les dues, com els corresponia per ser membres de la Commonwealth, tot i que els que de veritat hi van participar van ser els maoris, que tenien una fama sembla que ben guanyada de guerrers.
Per les televisions veiem que se celebra el Poppy Day, i trobem a diversos llocs de NZ referències a aquesta celebració (la finalització de la primera guerra mundial).
Al sortir volíem anar a un hivernacle però ja estava tancat. Entre tant els autòctons començaven la seva tanda d’esport en els parcs en els que estem passejant. Ja es posa de relleu que les passejades ens les tenen controlades en el temps.
S’ha fet l’hora de sopar i anem cap al hotel, en aquest cas el Langham Auckland Hotel.


7.11.2008 Auckland
Sortim a les 9 per fer la visita a la ciutat. Comencem per les afores. Visitem les platges i una població o barri costaner. Veiem els arbres que per Nadal es posaran vermells amb les seves flors en forma de clavell que semblen adequats per netejar ampolles (són els pohutukawa) i que ara ja comencen a florir.
Passem pel pont d’Auckland i veiem la gran congregació de vaixells en el port. Estem a la ciutat de les veles, en el seu port hi deu haver més de 80 mil vaixells, i Auckland ha estat moltes vegades amfitriona de la copa d’Amèrica (com va ser ara fa poc València). No en va és una ciutat situada entre mig de dos mars, el de Tasmània i l’Oceà Pacífic.
Ens quedem a dinar en el port, en un restaurant que té molt bona pinta. Aquí ja comença el tast de vins que en aquest país en fan de molt bons. Hem optat per demanar copes de vi i el cost acostuma a ser entre 10 i 15 dòlars.
Acabat de dinar anem cap a l’Aquari, el Kelly Tartlon, on a més de la visió antàrtica (pingüins) hi ha objectes i materials usats pels seus primers exploradors. L’aquari construït per Kelly Tartlon és molt interessant, grans peixos, mantes, taurons, peixos exòtics, llagostes gegants, etc. Pugem en un tren que ens porta a fer un trajecte divertit.
Ara toca la visita de la Sky Tower, de 328 metres d’alçada, que sembla és la torre més altra de l’hemisferi sud. Realment resulta impressionant i té una vista meravellosa. En algunes parts del mirador d’aquesta torre el terra és transparent amb el que la sensació de vertigen és considerable. Com estem en el país inventor del ponting, en la mateixa torre tenen muntat un divertiment que consisteix en llançar-se al buit (amb les mesures de seguretat corresponent), però que quan estàs a dalt de tot, al mirador, i veus passar aquells eixelebrats com baixen cridant a cor que vols, la impressió és considerable.
Tornem cap a l’hotel, excepte els que han volgut quedar-se al centre (bàsicament el Queen St.) per donar un tomb a peu per la ciutat, aprofitant que avui les botigues tanquen tard.
Ha estat el primer contacte amb NZ, però ja tenim clar que estem en un país civilitat, molt proper en costums, en imatges i en formes de viure al que podria ser la Gran Bretanya. És la capital econòmica del país i la més poblada (deu reunir la quarta part de la seva població).

8.11.2008 Auckland – Waitomo – Matamata – Rotorua
Sortim a les 7.30 en direcció a Waitomo per veure les coves, en aquest cas les de Glowworm (glow=llum; worm=cuc). Estalactites i estalagmites. No ens deixen fer fotos. Anem entrant a la cova i en alguns punts veiem les cuques de llum. Més endavant hi ha unes aigües subterrànies que travessem en barca. El sostre està ple de cuques de llum, punts brillants que estan penjats pel sostre. Com no ens deixen fer cap soroll i tot està bastant fosc, l’espectacle resulta impressionant.
A la sortida tornem a l’autocar per dirigir-nos a la finca de Longlands a Matamata. Allí dinem en un lloc força agradable. Les cambreres semblen de la família i tracten (tenen cura) tant als turistes (que som nosaltres) com a les vaques que hi ha a la finca. En acabat el propietari ens fa tot una explicació teòrica desprès d’haver-nos portat en el lloc on munyen les vaques. Ho tenen mecanitzat (a l’igual que ho tenen els pagesos del nostre país), però la cosa no acaba aquí i ens dóna una llarga (massa) explicació sobre el cicle de la llet. Pràcticament ens anomena una per una les 450 vaques de la seva propietat. El nostre guia local també sembla que li agrada el tema i a partir d’aquest dia, cada vegada que passa per davant una indústria lletera o un camp de vaques (que se’n troba a cada pas), ens fa alguna referència al respecte. S’acaba la dissertació del tècnic-propietari, desprès de que alguns de nosaltres haguéssim intentat varies vegades abreujar l’explicació, però estava clar que tenia un principi i que no podies sortir del bucle fins al final.
Desprès d’haver aconseguit alliberar-nos del tècnic lleter, fem els darrers quilòmetres en direcció a Rotorua. Pel camí veiem ja gran quantitat de cérvols que estan també tancats dintre els mateixos espais que les vaques o els bens.
Arribem a Rotorua, la ciutat de les fumaroles, que va començar a fer-se famosa a rel de les famoses terrasses rosades i blanques, o sigui unes banyeres o pedres on l’aigua, calcària, deixava els seus residus calcaris i s’anava petrificant, amb un resultat que feia que es convertís e una important atracció. Però quan el 1886 el Mt Tarawera va fer explosió, va sepultar aquestes instal·lacions així com el hotel que hi donava acollida.
Just arribar visitem el Rotorua Museum of Arts & History, al centre de la població. Havia sigut un balneari per prendre les aigües (ara en diríem un spa) i les instal·lacions ad-hoc encara resulten interessants de veure. També hi ha exposició d’objectes maoris.
A les 5 ja estem instal·lats a l’hotel i qui més qui menys es dedica a fer alguna caminada al voltant del llac, un llac gran i força bonic. Durant la caminada al voltant del llac ja ens adonem que per tot arreu surten fumaroles, estem en un territori volcànic per excel·lència i sembla que els seus habitants no estan ni gota preocupats. Hi ha rètols que adverteixen als turistes del perill que suposa acostar-se massa a les fumaroles.
El guia ens explica que prop d’aquí hi ha una gran finca que quan es va rodar The Lord of rings, la van llogar per fer-la servir d’estudi tot i que hi ha altres escenes rodades en altres punts de l’illa, de tal manera que fins i tot ara hi ha tours organitzats que segueixen aquesta ruta. El director del film, Peter Jackson, va decidir no sortir del seu país per recrear les mítics paisatges de Tolkien.

9.11.2008 Rotorua
Kia Ora, estem aprenent maorí, aquesta expressió serveix per a tot, per saludar, per acomiadar-se, per interessar-se per la salut, etc.
Pel que fa a les eleccions polítiques del país, ha guanyat el partit nacional, sembla per un ampli marge (més de 10 punts). Es confirma que possiblement el que els ha fet perdre les eleccions han estat les qüestions socials i ideològiques. Una excessiva tolerància en els comportaments asocials, l’aprovació dels matrimonis homosexuals i potser també el haver mantingut distàncies amb un país líder com són els EUA, al que alguns voldrien imitar.
Sortim per anar a veure el red wood forest, un bosc de sequoies, naturalment importades, però que ara ja tenen centenars d’anys, de finals del segle XIX. Un bosc esplèndid, pla, amb camins ben traçats i fàcils per passejar, però encara lluny de la magnificència dels boscos de Califòrnia. Entre mig podem veure també les falgueres gegants que a nosaltres que no hi estem acostumats ens deixen bocabadats. Ens adonem dels seus koru, o fulles sense desplegar, que constitueixen el símbol del país (o més ben dit un dels símbols que els maorís han fet seus). Fem una petita caminada que ens deixa gust de poc a la boca. Ens hauria agradat estar-hi molt més temps, però aquestes són les limitacions del turista a preu fet.
Seguim per la carretera i anem a veure dos llacs, el blau i el verd, des d’un mirador en que podem veure els dos alhora. També veiem el volcà del Mt. Tarawera, que va fer saltar pels aires tot el con, amb el que la imatge que ha quedat és el d’un petit replà. Hi ha quedat una falla que es veu que es força espectacular.
Anem a veure el buried village, bàsicament l’acció del volcà Tarawera el 1886 que va sepultar l’hotel que hi havia a aquesta zona i molts dels seus ocupants i a varis pobles maoris obrint un cràter profund i enorme. Hi ha documents fotogràfics i objectes recuperats. Els turistes d’aquella època venien atrets per les terrasses rosades i blanques, unes formacions càlciques de molts colors (especialment rosat i blanc) que devien ser una joia. També el volcà les va destruir.
Com ens queda temps abans d’anar a dinar anem a veure el parc zoològic i botànic on veurem el famós ocell kiwi, també un dels emblemes del país. Resulta ben interessant per nosaltres. Veiem arbres, plantes (ara ja sabem que la falguera gegant es diu mamaku o cyathea medullaris), ocells, dracs, truites enormes i finalment arribem a l’ocell kiwi que per ser un ocell nocturn està en una zona fosca on no es permet fotos per no destorbar la seva vida. Tenim força feina per veure’l i ens acontentem en veure’l de forma completa a la sortida en els cartells i en la botigueta.
Tornem cap al poble per dinar en un restaurant a prop de l’hotel on hi ha la gent del poble més que no pas turistes.
Per la tarda toca la zona de “fumaroles” i el guèiser (que des de l’hotel veiem perfectament tota la zona fumejant). Veiem basses d’aigua que bullen (on surten bombolles) on el vapor d’aigua es concentra més intensament. Per tot arreu surt vapor. Arribem al guèiser, una zona de roques de tots colors on el vapor és més intens. El guèiser “actua” uns tres cops cada hora i dura bastant de temps. Per tant, ens esperem a veure la sortida del xorro d’aigua i vapor que sembla no ha de trigar massa. Comença cada vegada amb més fúria i ens diuen que l’alçada a que arriba és de 30 m. Fotos i més fotos, des de baix, des de dalt. Molt bonic.
Quan acabem la ruta anem a veure la representació maorí, en la casa i l’estacada que hi ha a l’entrada. Abans ens expliquen com cal actuar quan un estranger és convidat a un poblat maorí. Ens ho hem d’agafar molt seriosament (més que no pas si estéssim a Port Aventura).
Veiem la representació i al final quan el foraster és acceptat, entrem tots a la casa on els maoris ens cantaran i ballaran les seves danses.
Naturalment els homes podem estar a primera fila, les dones no. Ho fan molt bé, amb molta convicció i canten amb veus molt bones.
Conviden a gent del públic a participar i no queda més remei que sortir-ne els més dignament possible, cosa àrdua i difícil, per no dir impossible.
Ens quedem a sopar en el mateix local on ens donen menjar cuit de forma natural (amb el calor de les fumaroles). Verdures, carn, tot força bo. Els cambrers i cambreres són els mateixos artistes i, a més mentre sopem algun d’ells continua cantant però ja cançons més convencionals o modernes.
En sortir, es presenta el dubte de si agafem un petit tren elèctric per tornar a veure el guèiser, però sembla que la xofer no pot quedar-se més temps, doncs els horaris per als neozelandesos són sagrats. Ens quedem sense la segona visió.

10.11.2008 Rotorua – Taupo – Mt. Ruapehu (Tongariro National Park)
Sortim de Rotorua per anar a veure el park termal de Wai-o-Tapu, a 31 quilòmetres de Rotorua. El parc és magnífic, tot fumeja, amb calderes, llacs de tots colors. És un passeig amb força varietat de fumaroles, de roques de colors, d’estanys variats (champagne pool). Desprès anem a veure un altre guèiser a pocs quilòmetres, però sembla que la seva erupció la provoquen i tenia representació a les 10.15. Ja no hi som a temps, però per aquest motiu (una certa artificialitat) ja no ens sap tant greu haver-nos-la perdut. És el guèiser de Lady Knox.
Continuem amb autocar en direcció a Taupo, una bonica població al costat del llac del mateix nom, el llaca més gran del país. Pel trajecte passem pel Loach Huka, un resort de molt de luxe on es veu que alguna vegada la reina d’Anglaterra hi ha fet posada les poques vegades que s’ha dignat a anar al país.
A Taupo ens aturem per descansar una mica i fer compres (que estem amb dèficit). Veiem (i usem) una toilet pública de pagament (0,40 cts), impecable de neta i amb la particularitat que pots escollir música (cosa que no vam fer) mentre utilitzes aquests serveis. Una brillant idea. Si tens diarrea, poses alguna melodia violenta, si tens estrenyiment, el llac dels cignes, és un suggeriment).
Dinem a Taupo, un menú força bo que a la carta estava taxat en 43 dòlars (sense beguda). Una copa de vi entre 7 i 8 dòlars.
A les 15 hores sortim en direcció al Mt. Ruapehu, dintre del parc nacional de Tongariro.
Entrem en el parc de Tongariro, al fons es veuen les muntanyes nevades. Ara no trobem pràcticament cap casa ni tan solament animals (vaques, bens o cérvols). Abans d’arribar a l’hotel, ens para el xofer per fer unes fotos (des de molt lluny). L’hotel que tenim reservat (no hi ha massa cosa per escollir, és un hotel tradicional, antic i renovat però deixant l’aire decadent de l’època. Havia sigut dissenyat per ser una casa de (per a) bojos, però finalment el destí ha volgut que ens hi allotgéssim. Com són les 5 de la tarda ens queda temps per anar a caminar una mica. Sortim en diverses direccions, però alguns hem pogut arribar-nos fins a la cascada (Una hora d’anada i una altra de tornada). Com passa en aquest país els camins estan totalment acondicionats. Si travesses un riuet, hi ha unes passeres de fusta de disseny. Camins amb rètols. El camí ens mostra sempre al fons la muntanya del Tongariro. Tot i que avui no tenim massa visibilitat, l’excursió resulta magnifica. El Ruapehu és possiblement un volcà més violent que el Tongariro i no fa massa temps que va provocar una de les explosions més violentes de NZ (devia ser pels anys 1990).
Sopar i dormir.

11.11.2008 MT.Ruapehu – Wellington
Per la nit ja hem vist que hi havia lluna plena, però la nostra habitació no dóna al Tongario, que suposem deu estar il·luminat. El matí, és solejat i sense núvols. Ara podríem fer les fotografies (que les fem) del Tongariro (que és més espectacular que no pas el Ruapehu).
La ruta d’avui ha de ser llarga, però la carretera està en prou bon estat. El paisatge és el de costum: verd, petites muntanyes, bens i vaques per tot arreu, prats amb el conegut sistema de guaret.
Arribem a Wellington a l’hora de dinar. Wellington és la capital del país i és nota. Els edificis oficials, el Parlament, l’estació de tren, els carrers de la ciutat. Té 330 mil habitants i està situada entre les dues illes. Li donen el nom de la ciutat dels vents, tot i que nosaltres no els vam notar.
El restaurant molt bé (plat gran, menjar petit, de disseny).
Anem a veure el museu Te Papa Tongaroa, un museu nacional dels més importants del món. Ens limitem a veure determinades coses. Ens espera un guia del museu que ens dóna les explicacions.
Comencem pels aspectes geològics de les illes, del moviment de les plaques (la d’Austràlia i la del Pacífic) i el distint comportament en la illa del nord i en la del sud. En la del nord, el xoc de plaques ocasiona volcans, un gra que rebenta. La placa d’Austràlia es posa per sota de la del Pacífic i fa que les muntanyes siguin ondulants. En la del sud, les plaques xoquen i això ocasiona que les muntanyes creixin, la pressió de les plaques tectòniques fa que donin sortida no en forma de volcà (que també) sinó expansionant les muntanyes cap amunt de forma que cada segle creixen entre 2 i 6 metres.
Un dels atractius és una petita demo del que se sent en un moment de terratrèmol. Una demo modesta però més que correcta i venia a suposar el que se sentiria en una escala Richter de nivell 6 .
Passem a la qüestió dels animals i ens parla del possum (que ja coneixem per veure’l espatxorrat per les carreteres). Una espècie de rata i felí que va ser importat d’Austràlia i en no tenir competència (depredadors) s’ha estès com una plaga. En principi era apreciat per la seva pell (a molts llocs ofereixen teixits de llana merino i possum). Ara ja no el volen i els agradaria eliminar-lo, però no s’acaben de decidir i sembla que encara n’hi ha uns 70 milions d’exemplars. Una au extingida en es nostres dies és el moa, que arribava a la grandària d’un estruç i que els maoris els caçaven per alimentar-se i els depredadors introduïts posteriorment es menjaven els seus ous i reduïen la supervivència.
En tot cas queda clar que l’aillament i l’allunyament d’aquestes illes d’altres territoris ha fet que la seva fauna i flora sigui molt limitada, així i tot estan molt interessats en que es mantingui sense contaminacions d’altres territoris.
Entrem en un petit habitacle on s’experimenta els efectes d’un terratrèmol. Ve a ser d’intensitat 6 en l’escala de Richter, i resulta prou terrorífic.
Passem desprès a la qüestió històrica, surt el, capità James Cook, que el guia del museu presenta com un home genial. També ens diu que en aquells moments hi havia a les illes (sobretot a la de nord) 150 mil maoris. El nostre guia no hi està d’acord, tota vegada que ens havia dit que Cook havia actuat amb crueltat i prepotència i supèrbia i que els maoris l’havien cregut un Déu i ell se’n havia aprofitat. Sobre la mort, versions contradictòries, si a Tahití l’havien mort i se’l havien cruspit o be simplement havia mort en una batalla. Total que s’organitza un rifi-rafe entre els dos guies amb el que nosaltres ens quedem sense explicació, en especial en el punt en que s’havia de parlar del famós tractat de Waitangui, del que hi havia trossos escrits en el propi museu. El nostre guia demana disculpes i nosaltres ens quedem en la contemplació d’una escena surrealista.
Anem doncs cap a l’hotel, un Holiday Inn ben cèntric i sortim a passejar per la ciutat. Són dos quarts de sis i hi ha molta gent pel carrer (dóna la sensació que surten de treballar). Les botigues estan tancades i trobem grups d’homes i dones que estan fent footing pel carrer, per la vorera del port, etc. Una mostra de cartooning for peace, davant de l’estació i també en algun altre lloc de la ciutat, vora el port.

Avui hem comprovat que és el The Armisticy Day, o la War Memory de la Primera Guerra Mundial de la que en prou feines hi queden supervivents, però que va ser una guerra sentida (tant la primera con la segona). Els neozelandesos, com a part de la Corona, hi van participar, enviant tropes, i en més d’un moment es van sentir amenaçats pels japonesos fins al punt que a Auckland tenien canons preparats per si venien vaixells de guerra japonesos.
En realitat ni tant solament a Austràlia hi van posar el peu, però si la ciutat de Darwin va ser bombardejada pels japonesos.

12.11.2008 Wellington – Pikton – Nelson
Toca la visita a la ciutat. El nostre guia està una mica despistat i entén que la visita a la ciutat consisteix en dur-nos al Mont Victoria, on, efectivament hi ha una vista impressionant de la ciutat. Tot i que el dia comença ennuvolat, les previsions del temps són bones i la temperatura és de 20/21 graus. Fotos i més fotos. Tornem a baixar a la ciutat i ens deixen davant del Museu doncs sembla que hi ha dificultats per aparcar en altres llocs. Ens donen temps lliure per fer el que vulguem fins a les 11 i escaig que hem de dinar (servituds dels horaris del ferry), per cert un restaurant i dinar molt bo, també de disseny.
Alguns acaben compres i altres aprofiten per veure la catedral anglicana, la Old’s St. Paul. La catedral es petiteta, tota de fusta i a dintre hi veiem amb sorpresa moltes banderes, mapes de guerra i altres temes relacionats que sorprenen una mica al visitant. Un mapa del domini del Pacífic per part dels japonesos, i algunes altres curiositats.
Per explicar la catedral hi ha voluntaris que ens ajuden a saber coses relatives a la mateixa. L’explicació del voluntari a la nostra sorpresa és que la guerra i les guerres van ser una cosa molt sentida pel poble i, per tant, no és estrany que hi siguin representades.

Embarquem en el ferry a les 14.15. Tres hores de viatge. Ens havien dit que a l’estret de Cook (que tant havíem estudiat a geografia) sempre i bufa un vent molt fort i que la travessia acostuma ser moguda. A més, suposa la unió de les aigües de dos mars, el Pacífic i el de Tasmània, la qual cosa ajuda a que hi hagi sarao.
Sorprenentment el dia és solejat, no hi ha vent, i la travessia resulta comodíssima i maquíssima. Una bassa d’oli, més aviat ens hem hagut de resguardar del sol.
El ferry és enorme, embarquen autocars, camions amb tràilers i trens sencers. Al cap de tres hores justes arribem a la illa del sud.
Ens l’havíem imaginat molt diferent de la del nord, però aparentment és un paisatge molt tranquil, potser si que les muntanyes són més abruptes i hi ha més verd per tot arreu, però encara no copsem la diferència. Seguim amb vinyes, ovelles, vaques ...
Altra vegada el tema dels arbres importants. En aquest cas el pins. Una mica diferents dels nostres (potser una barreja de pins i avets), també una espècie de ginesta amb punxes que s’ha estès com una plaga per tota la illa. Foren importades pels escocesos.
Desembarquem a Pikton i ja ens espera el nou xofer i el nou autocar. Una persona que es veu força agradable i que en el transcurs del viatge ho confirmarem.
La carretera des de Pikton fins a Nelson l’hem agafat pel lloc on hi ha més bona vista (i més corbes). Els racons del mar sobre el verd de les muntanyes és molt bonic. Com hi ha corbes i el xofer es gira per donar explicacions, la tripulació pateix una mica i li demanem que no corri tant.
Arribem a Nelson i ho passem de llarg, doncs el nostre hotel està a les afores. Un ressort molt ben posat. Pràcticament és un apartament per cadascú.
Sopem bé, cuina selecta, i fins demà.

13.11.2008 Nelson – Kaiteriteri – Nelson
Sortim a les 8, seguim per la carretera 60 al costat del mar de Tasmània per anar fins al Abel Tasman National Park. Anem fins Kaiteriteri a una hora i escaig d’autocar, on agafem un barco que ens passeja per la costa. Com sempre el nostre guia ha tingut l’habilitat d’explicar-nos la cosa de tal manera que no sabem ben bé què anem a veure, i com serà el viatge.
El viatge en vaixell és prou entretingut. Estava previst veure foques i les hem vist (poques i petites i de lluny).
Desembarquem uns quants a Onetahuti, per fer una caminada per un circuit bastant salvatge (en el sentit que no hi ha res contaminat) i amb una guia que ens va donant explicacions. Es tracta d’anar des del lloc de desembarcament fins a una altra badia i cal remuntar una costa i retornar a la mar per embarcar altra vegada. Una caminada de dues hores sense major dificultat.
Ja d’entrada ens adonem que els milions d’anys d’aïllament de NZ ha fet que tingui una particular (escassa) fauna i flora, que ha sigut en alguns casos trencada pels errors d’importació d’espècies no autòctones.
El bosc que anirem travessant estarà format doncs per vegetació pròpia del país, arbres i falgueres gegants. La guia una noia força agradable (alemanya, of course) ens dóna moltes explicacions i a més són intel·ligibles. Ens parla del rimo, un arbre quina fusta és molt apreciada, que es torna daurada i que en fan mobles i parquets. Ens mostra una molsa molt especial que arriba a tenir 15 i fins a 40 cm. d’alçada, però que continua sent molsa. A més de les falgueres gegants hi ha altres especies com el manako que pot arribar fins als 30 metres. Les falgueres que veiem poden tenir 30 anys i les més altres fins a 60 (entre 6 i 8 metres d’alçada). Arbres amb una cosa negra que ho deixa tot tenyit al seu voltant. L’arbre en qüestió és un faig (no igual que els nostres), de fusta tova, la qual cosa fa que uns cucs travessin la seva fusta i xuclin la saba. Desprès en resulten uns fils que en surten i que a la punta hi queda una gota molt petita. Ve a ser una espècie de mel. Desprès d’haver-nos-la fet degustar ens diu que els surt pel cul dels cucs. Ara s’hi barreja una altra història. A NZ en prou feines hi ha flors (si que n’hi ha però moltes són importades) amb el que els insectes per la pol·linització no són necessaris i, per tant, no hi ha insectes (això hores d’ara cal revisar-ho) o n’hi ha molt pocs. Ni mosques, ni mosquits, i les abelles si que hi són, però són importades juntament amb les ginestes. Sobre les abelles ens explica que en un accident d’aviació que transportava ruscs d’abelles es van estendre per tot el país. Ens parla d’una mel que fabriquen les abelles que procedeix d’un arbust especial (quin nom no recordo) i que produeix una mel molt famosa en tot el país, cosa que comprovem perquè a moltes botigues en fan propaganda.
De tant en tant ens fa una paradeta, sota l’excusa d’explicar-nos alguna cosa ens deixa descansar (no calia). Les explicacions molt interessants. Ara ens pregunta perquè les fulles són verdes i perquè a la tardor es tornen en verdes i vermelles. Repassem en la memòria els nostres temps d’escola, ja molt llunyans, i no acabem d’encertar la cosa. Les fulles verdes necessiten l’energia de la llum del sol i quan a la tardor i a l’hivern escasseja es tornen en grogues i vermelles. Potser caldria afegir la funció clorofíl·lica i/o fotosíntesis de les fulles, de com absorbeixen l’energia, com agafen el CO2 i com deixen l’oxigen (i es queden el carboni), millorant per tant la qualitat de l’aire.
Acabem l’excursió en unes platges paradisíaques. Netes, sense contaminació, amb un blau turquesa del mar al fons. Una imatge que si no la veiéssim creuríem que és irreal. Per reembarcar hem hagut de descalçar-nos i l’aigua estava fresqueta. El nostre xofer, que és un crac, ja s’havia banyat.
Tornem a l’hotel per sopar i dormir. En el camí hem parat en un poble de mala mort (Motueka) per anar a les toilets i per si algú volia comprar alguna cosa, doncs en arribar estaria ja tot tancat. Ens han parlat del gelat típic el Hokey Pokey Ice Cream) que la majoria no hem sabut trobar. Pel camí ens aturem en una plantació de kiwis. Des de la carretera fem una foto, però resulta que ara no és temps de fruit, per la qual cosa ens quedem amb la imatge d’una vinya una mica alta i poca cosa més.
Com per dinar havíem tingut picnic, ens posem les botes. Ens ha sobrat temps a la tarda però resulta massa complicat anar a la ciutat doncs ens queda lluny. Per tant, aprofitem per passejar, descansar i rentar robeta (aprofitant que hi ha laundery comunitària, que funciona gratis amb rentadora i secadora, quan la majoria funciona amb dos dòlars).

14.11.2008 Nelson – Punakaiki
Visitem Nelson. La catedral no val gran cosa, però cal tenir en compte el moment en que va ser feta. Anem per la via principal tafanejant botigues. Visitem el Museu, on hi ha la història de la fundació de Nelson, amb moltes fotografies de l’època francament interessants.
Anem a veure mansions de l’època. La primera, la Broadgreen House. Ens atén una senyora que devia ser de la mateixa època. Ens dóna explicacions, ens diu que va pertànyer a un home de negocis que tenia moltes filles. Ara, el que hi ha és una espècie de museu amb objectes i mobles d’aquella època, amb recreació de les cambres, cuina, sala d’estar. Interessant. No es poden fer fotos.
Desprès continuem cap al park Isel, on passegem pel parc, amb arbres magnífics i flors i arbusts d’alguna varietat del rododèndron, que hem vist per tot arreu però sempre des de l’autocar i mai hem pogut fer les fotos d’aquests arbres/arbrets plens a vesar de flors.
Azalees (rododèndrons) enormes.
Continuem, doncs avui tenim feina. Primer de tot anem a veure una bodega de disseny. En realitat el que fem es tastar vins (fins a quatre) al Wool Aston. Una bodega integrada en el paisatge. Els vins, com sempre bons, però encara no han entrat en les collonades dels vins reserva, criança i tot això que els especialistes ponderen en grau màxim.
Seguim per anar a dinar en un poblet on hi ha la Mapera Somokehouse, naturalment especialitzada en fumats. Un restaurant a l’aire lliure que els que vam poder estar a l’ombra s’hi estava molt bé. Els demés van haver de posar-se un barret de segona mà. Hi estem molta estona, massa pel que veurem desprès.
Seguim cap a Punakaiki i els Pankake Rocks. Hi arribem tard, amb poca llum, potser perquè el dia està una mica tapat. Són les 8 de la tarda i la llum escasseja.
Arribem a les Pankake Rocks. Una cosa meravellosa. Unes roques estriades que el mar ha anat modelant. Sembla ser que es van anar creant sota el mar fa 35 milions d’anys per acumulació de milions d’esquelets de petits organismes marins. A més, no són quatre roques, sinó que està format per un espai molt gran que, com sempre, vas seguint per uns caminets molt ben fets i que et permeten veure els punts més interessants.
Marxem amb ganes de haver vist poca cosa o, més concretament, amb poca llum. El ressort que tenim és molt còmode, però com sempre hi serem poques hores.
Quedem uns quants que demà de bon matí, abans d’esmorzar hi tornarem.

15.11.2008 Punakaiki – Franz Josef – Fox
Com ahir vam quedar amb més ganes de Pankake Rocks, ens hem llevat de bon matí uns quants de la colla, per donar-hi un darrer cop d’ull. Així a les 6 del matí ens hem trobat per resseguir la ruta del dia anterior. Els Pankake estan realment molt a prop del ressort (a 5 minuts a peu). Hem intentat fixar en la memòria aquest paisatge novament. Més fotos tot i que la llum encara no és gaire esplèndida. Esmorzem i a les 7.30 estem novament en camí, doncs ens queda una bona tirada.
Petits canvis en el paisatge. Unes palmeres diferents, una vegetació tropical, i desprès tornem a les ovelles, vaques i cérvols. Tot està molt desolat, no hi ha ni pobles ni cases.
Parem per dinar. Un dinar lleuger que està molt bé, amb vistes al Franz Josef. El nom és un homenatge l’emperador austrohongarès, però els maoris l’anomenaven el jove allau, perquè segons la llegenda són les llàgrimes d’una princesa quan el seu promès va morir sota els gels.
Seguim amb vegetació tropical i amb vistes a la glacera, la qual cosa resulta una mica insòlita, però és l’hemisferi sud!
Un grup molt nombrós ens animem a fer una caminada per la glacera. Abans ens hem de proveir d’estris. Ens donen botes (a mesura que anem passant, com a la mili), uns impermeables i els grampons.
Ens enfilem en un bus que ens acosta una mica al punt de partida. De totes maneres quan baixem resulta que encara tenim 40 minuts de camí fins arribar al punt d’ascensió.
Anem amb un guia que és responsable de nosaltres i sempre en condicions de seguretat absoluta. Ens fan moltes advertències, que una vegada comencem no podem retrocedir, etc. etc. Desprès veurem que potser han sigut excessives, però que mai estan de més, sobretot quan es tracta de gent inexperta com nosaltres.
Seguim una espècie de llit del riu de desglaç de la glacera i quan arribem al peu ens posem els grampons. Amunt per una escaleta feta sobre el gel. Els grampons donen molta seguretat. El color del gel és brut, si més no ara al començament. No sabem si té alguna cosa a veure amb el fet que desemboca en un lloc temperat. L’ascensió és lenta. Hi ha cordes per agafar-se en els trossos més difícils. En arribar a dalt fins i tot han cridat l’atenció al que se surt del camí assenyalat. Fer fotos i pel·lícula resulta complicat, treure els guants, obrir la càmera, etc. La passejada ha durat 4 hores hi ha sigut molt bonica. Llàstima del temps que ha estat molt emboirat, i en algun moment fins i tot ha caigut una lleugera pluja, però ens ha agradat molt. Tornem al bus que ens portarà fins al punt de partida. Un guia maori ens fa una demo de Haka, amb crits i gesticulació ad-hoc. Hem arribat bé i avui dormirem tous.
Estava prevista una passejada en helicòpter sobre les dues glaceres i un volcà, però el temps no ho permet i sembla que les previsions de temps per demà encara seran pitjors, amb la qual cosa ens estalviem uns dòlars, però tenim el sentiment d’haver-nos perdut una cosa important.
Amb un lleuger plugim anem cap a l’hotel a Fox. Avui tenim un hotel que té una entrada amb poca visibilitat, sembla petit però quan estem instal·lats resulta que és un molt bon hotel.

16.11.2008 Fox – Wanaka
Segueix plovent i la visió és dolenta. En canvi, més que pel que es veu pel que s’endevina, el trajecte d’avui havia de ser de cinc estrelles. Que hi farem, quan faci sol ja farem les paus! Teòricament anàvem pel costats dels Alps del Sud, tot i que l’alçada (per carretera) més important ha sigut de 570 metres. S’endevinen algunes muntanyes nevades i poca cosa més.
El trajecte continua sent sense gairebé circulació i només de tant en tant et trobes algun altre vehicle. Aquí comencen a rendibilitzar les inversions. Així els ponts que creuen els nombrosos rius són d’un sol carril, per la qual cosa si et trobes –cosa improbable- amb algun altre vehicle has d’esperar que un dels dos creui. És el model establert en aquestes latituds.
Parem a fer fotos en un pont sobre el riu Haast que serà pràcticament l’única cosa que ens endurem d’aquest trajecte.
Arribem a Wanaka. El nostre ressort és de cinc estrelles, no tant pel luxe (que està molt bé) sinó per la situació. Les cambres-apartaments, donen damunt del llac. Els aneguets venen a fer-te una visita i probablement se’t caguin a la porta. Una cosa idíl·lica.
La població de Wanaka és molt turística i d’una certa qualitat.
Anem a dinar al restaurant del poble. Un restaurant normal. El menú que mengem costa 43 dòlars i salvant les diferències d’altres llocs i delicatessen està molt bé.
El primer que ens ofereix aquest menú és un plat de pans variats, acompanyat amb oli, mantega, pipes i altres llavors, com les de roselles. El demés força normal, com de costum.
Segueix plovent i ens ofereixen portar-nos al poble amb bus i deixar-nos allí per vaguejar. Com no acaba de ploure, allarguem el circuit i tornem desprès a l’hotel a fer quatre fotos de flors, del llac i a esperar l’hora de sopar.

17.11.2008 Wanaka – Arrowtown - Te Anau
Sortim a les 8.15 en direcció a Arrowtown, un poble on hi havia mines d’or i que en el seu moment havia sigut un centre miner relativament important. Entre els miners arribats hi va haver una colla de xinesos que van ser bastant maltractats i finalment molts d’ells van marxar. En aquestes contrades i en el riu Jones Creek., van trobar el tros d’or (pepita) més gran de NZ que pesava 2,8 quilos.
Ara és com un poble de l’oest americà, un carrer principal on hi falta el saloon, l’hotel i el despatx del xerif, però el demés podria passar perfectament si no fos perquè les cases baixetes, planta i primer pis, estan totes ocupades per botigues, de roba, de records, de menjars i bars.
Intentem aclarir fins a quina hora tenim lliure a aquesta població i el nostre guia, ens fa una llarga dissertació que gairebé s’oblida de la pregunta que li havíem fet al principi.
Ens queda doncs una bona estona per veure el museu i fer quatre compres. Algú més espavilat ha pogut veure també les cases dels xinesos quan estaven buscant or. El museu local es força interessant. Com sempre el punt d’atracció són les fotografies de l’època, així com algunes recreacions del diari local, les activitats de la població, etc.
Desprès continuem doncs tenim programada l’activitat dels shotover jets, unes embarcacions que et transporten a tota velocitat per un riu –el Shotover- amb un fort cabal d’aigua i a més fan una sèrie de piruetes força perilloses o si més no així ens ho ha semblat. Són barques molt potents amb un sistema de navegació molt especial. S’acosten a les roques d’una forma perillosa i al darrer moment canvien de rumb. Ens hem d’agafar fortament a les barres que, afortunadament, estan calentes, doncs per refredar el motor utilitzen aigua que circula per aquestes barres.
Deixem les barques alleugerits, potser si que ha estat una experiència emocionant, però em sembla que no voldrem recordar-nos més d’elles.
Hem anat a dinar al Millbrook Resort, i desprès hem continuat cap a Te Anau, passant prèviament per Queenstown.


18.11.2008 Te Anau – Queenstown
Avui la majoria han seguit la ruta prevista: la visita al fiord de Doubtfoul Sound, un dels més llargs de NZ. Com sigui que la resta no vam fer altra cosa que acompanyar-los fins a Manapouri i desprès seguir fins a Queenstown, no podré descriure aquesta visita que sembla va resultar molt interessant i bonica.
Així doncs explicaré el que vam fer la resta. Des de Manapouri ens traslladem a Queenstown i per camí vam fer un ram de flors de les anomenades lupinos (o alguna cosa així). Pel camí ens creuem amb el tren Kingston Flyer, un tren de vapor restaurat pel turisme que fa un trajecte d’anada i tornada de 75 minuts. Per la tarda, desprès de dinar en una pizzeria, decidim anar agafar la góndola (unes cabines que et pugen fins al mirador de Bob’s Peak que et transporta a 430 metres de desnivell i ofereix unes magnífiques vistes sobre els Remarkables, el Double Cone, el llac Wakatipu i la ciutat de Queenstown. Ens hi estem una bona estona i tornem a la ciutat. Passegem a la vora del llac on hi ha un parc magnífic el Queenstown Park sobre la morrena d’una glacera. Ens fa un dia fantàstic i gaudim d’una pau i tranquil·litat una mica fictícies.
Tornem a l’hotel sobre les 7.30 per trobar-nos amb la resta de l’expedició i sopar tots plegats a les 8.30 (ara ja sabem que un dinar o sopar ens ocupa unes dues hores, un temps massa llarg, però què hi farem!).
Ens expliquen que la visita ha valgut la pena tot i que han tingut mal temps a l’anada, però desprès els ha sortit el sol. Han vist de tot, alguna foca, algun pingüí i un magnífic fiord.

19.11.2008 Queenstown – Mildford – Queenstown
Avui ens canviem els papers. La resta de grup veurà el que vam veure ahir nosaltres (i alguna cosa més, especialment el bungy-jumping, una variant del ponting), mentre que nosaltres anirem al fiord de Mildford Sound (sound vol dir ria).
L’Agència ens ha buscat una vanette amb xofer (en aquest cas una noia molt desimbolta, brasilera, que ens va explicar amb força claredat una muntanya de coses). El problema que ens presenta aquest fiord és que per arribar-hi hi ha més de tres hores de viatge, tota vegada que cal fer una espècie de quadrat per anar-hi.
Ja estem de viatge, veurem que ens depararà. El paisatge el coneixem ja una m ica, hem fet vàries vegades aquest primer recorregut, però és tant bonic que no ens sap pas gens de greu. Passem per una muntanya on hi ha el red tussok, aquella planta que creix espontàniament i que sembla una mata d’herba tota arrodonida amb llargues fulles. No va bé pel bestiar però en algunes zones les han declarat zona protegida.
Tornem al tema dels prats de pastura, que són llaurats i sembrats (de fet veiem que algun d’ells l’estan llaurant i un munt de gavines segueix el tractor segurament per alimentar-se d’algunes llavors i cucs que surten a la superfície. També ens diu que alguna vegada sembren les muntanyes amb avioneta així desprès el bestiar podrà pasturar.
Entrem en el Parc Nacional, una bona estona abans d’embarcar. El temps, que havíem sortit amb sol, es posa plujós i boirós, però nosaltres seguim. Alguna parada per prendre fotos que d’altra manera hauria sigut unes imatges supèrbies. Els arbres de faig (un faig diferent al nostre), una espècie que es veu que és comuna a Amèrica del Sud, Àfrica i Australia, el que d’alguna manera podria voler dir que en algun moment havien format un sol continent. És de fulla perenne.

Amb la nostra guia conversem de diverses coses i ens dóna moltes informacions que abans havíem rebut de forma inconnexa.
A Milford hi ha algunes de les caminades més boniques del planeta (Mildford track, una ruta de 53 quilòmetres entre el llac Anau i el fiord que dura 5 dies, o altres com el Kepler Track, i la ruta de Milford Road), però resulta que alguna d’elles s’ha de demanar amb anys d’antelació, ja que la cabuda de refugis és limitada. Hi passen unes 200 mil persones a l’any.
El lupinos, una flor de tots colors que s’ha estès per tot el país i que és procedent d’Escòcia.
Passem pel paral·lel 45 (sabeu per on passa a l’hemisferi nord el paral·lel 45? per Bordeus i Torino). L’alçada més important en el nostre trajecte ha estat de 900 metres.
Viem el koru, el símbol de NZ que en aquest parc nacional n’hi ha de diverses espècies de falgueres gegants.
Manuka, que juntament amb el rimo, són arbusts i/o arbres que porten vitamines, tant necessàries per les persones que viatjaven en vaixells molt dies sense tocar a terra i que els primers navegants ja van descobrir aquestes qualitats.
El peix que ens donen habitualment potser és el monkfish, una espècie de bacallà. Ens torna a explicar el tema de les muntanyes que creixen una polzada cada any degut a la pressió de les plaques tectòniques.
NZ té molta aigua i fins i tot ens diu la guia que no la paguen. En canvi l’electricitat si que els resulta molt cara.
Veiem exemplars de kea (lloro de les muntanyes), una bèstia que diu molt intel·ligent però que quan et descuides pot haver-te pres alguna cosa. No té cap por dels humans, als que s’acosta esperant que li donis alguna cosa de menjar (que no s’ha de fer).
Ara toquem el tema dels impostos. Tot i que ja l’havíem parlat abans, ens sembla una informació més clara i creïble. Oscil·len entre el 19 i el 27%, tenen també una espècie d’IVA, i també un Ibi. Els salaris promig oscil·len entre 600 i 1000 dòlars a la setmana, la qual cosa fa que estiguin entre mileuristes i dos mileuristes.
De la proporció d’homes i dones no se’n parla. És sabut que quan hi ha un procés d’immigració (o ocupació) els primer en arribar solen ser els homes. Per tant, segurament fa molts anys la situació devia ser de desequilibri (tal com sembla encara passa a Austràlia), però ara si més no ho sembla o no tenen cap dèria (cabòries que diria el nostre President) en fer recomptes. No és compten quants homes hi ha per cada dona, però el que si es compta són les ovelles i les vaques. D’ovelles n’hi ha 40 milions, de vaques 6 milions i de conills n’hi ha 60 milions. Però com no fan arròs a la cassola no tenen cap tendència a disminuir.

Arribem al lloc d’embarcament. El dia segueix fatal, pluja, fred i boira. Voleu alguna cosa més? Ara bé, quan pugem al barco canviem una mica d’opinió. Aquest temporal fa que les aigües rellisquin per les muntanyes d’una forma increïble. Tot són dolls d’aigua, cascades petites i grans, rajolins i rius que baixes de les muntanyes i que el vent se les endu.
Les muntanyes que ens acompanyen al voltant són molt costerudes. Tenen de promig mil metres i una mica més a l’interior hi ha muntanyes de dos mil metres i gairebé alguna de fins a tres mil (no massa lluny hi ha el Mt Aspiring de més de 3 mil metres), la qual cosa, arran de mar, es complicat de trobar en altres latituds.
La nostra tècnica és sortir a coberta, inflar-te de fer fotos i quan ja estàs xop com un poll, tornar a dintre a recuperar-te. Els nostre vaixell no és pas massa gran i el nostre fiord (Milford) tampoc és massa llarg, però, renoi que n’és de bonic! El trajecte dura unes 2 hores i mitja (anada i tornada). Quan arribem a alta mar, el temps ha començat a canviar. S’està aclarint i fins i tot veiem alguna ullada de sol. Molt bé, ara veurem l’altra cara. La sortida a alta mar és un forat més aviat estret que gairebé des d’alta mar no és veu l’entrada. Sembla ser que James Cook en els seus viatges no hi va entrar (no el va veure o potser va tenir por que no tingués prou vent per navegar o temia la bel·licositats dels maoris). Craso error que diríem ara, ja que la sortida és com un tub per on sempre i bufa el vent amb força.
Seguim, unes foques petitetes sobre les roques, cascades i més cascades, neu a dalt les muntanyes i arribem al punt de sortida.
De tornada la guia ens para mitja horeta en un lloc del parc natural per fer una passejada. Com sempre, està a punt completament. Camins enfustats, ponts protegits i una natura que sembla sortida d’una pel·li de ciència ficció. Bonica i fantasmagòrica. Tots els arbres estan cobert de molsa, tot el bosc és completament humit, les falgueres gegants campen per tot arreu. Preciós.
Continuem el viatge i arribem a Queenstown a l’hora de sopar. Una viatge llarg però que ha valgut la pena.

20.11.2008 Queenstown – Christchurch
Avui toca viatge llarg i per aquest motiu sortim a les 7 del matí ja en autocar. El camí, com sempre, paisatges de prats oberts, muntanyes llunyanes, ovelles i vaques. Un paisatge grandiós, flors i toilets.
Aviat arribem a unes envistes dels Alps del Sud, amb la seva muntanya més alta, el Mt. Cook de 3.753 metres. Està totalment nevat i avui tenim un dia esplèndid i el podem veure perfectament, ja que altres vegades ni tant sols s’olora.
Passem pels grans llacs, el Pukaki, de color blau turquesa, unes aigües boniques, i al fons del llac, el Mont Cook. Una postal! Però el tanoca de l’oració subordinada no s’atura per fer fotos.
Seguim. Aviat arribem a l’altre llac. Aquest també de color blau turquesa i, ara, en aquesta època plena de flors, els lupinos, de tots colors i en abundància. Havíem vist ja pòsters amb aquesta imatge, però ara al natural en sembla una de les coses més boniques que hem pogut veure. Quina pena que no ho pugui veure tothom! Aquí si que Oració subordinada no s’ha oblidat de la principal i parem a fer fotos a cor que vols. Hi ha una petita església des d’on en una finestreta dóna vista sobre el llac i sobre muntanyes nevades. Hi ha senyals de no fer fotos, però ningú les ha vist i ens hem atipat de fer-ne i ara no les esborrarem pas! Hi ha una ermita dedicada al Good Shepherd, i una mica més enllà una estàtua d’un gos. Tot això està lligat a la història de Jock Mackenzie, lladre d’ovelles i també explorador de nous camins, passos i muntanyes.
Amb els ulls plens d’imatges continuem la nostra ruta, fins a una granja on ens quedem per dinar. Ens atenen molt amablement la família de la casa, fins hi tot hi ha que comença a establir contactes familiars pel que pugui passar en el futur.
Ens conviden a una copa de vi, i desprès entrem a la casa (la seva que avui ens deixen per dinar). Han preparat un bufet fred, on hi ha una mica de tot. Triomfa el salmó, una grossa bèstia que ens jalem fins i tot les espines. No deixem res.
Acabem de dinar de forma ràpida, doncs el tècnic d’esquil·la (demo) deu tenir altres compromisos i no ens pot dedicar més que una estoneta ara.
Anem al corral on hi ha una pobre ovella que espera l’esquila. Ens parla del mercat de la llana que paga el quilo entre 2,5 i 5 dòlars. Les ovelles les esquilen una, dos o tres vegades a l’any, depèn. De cada esquila en treuen uns 4 quilos de llana. La nostra protagonista passiva s’ho mira amb resignació. El tècnic esquilador agafa la màquina i amb un tres i no res la té pelada (els bons esquiladors en fan 800 al dia), això si, ha sortit una mica ensangonada, però no ens passa a nosaltres els homes quan ens afaitem al matí?
Desprès, ve la demo de gossos d’atura. Una gosseta primer domina el ramat només mirant les ovelles, l’altre a més borda. Ho fan molt bé. Ens sembla que estem a Castellar de N’Hug.
Seguim fins a un poble que es diu Geraldine, que al nostre guia li ha semblat convenient per anar a la toilet.
Continuem fins a Christchurch, un bon hotel molt cèntric i aquí si que ja es comencen a veure homes de negoci dintre el hotel.
Anem de forma immediata a donar un vol, volem pujar al tramvia que dóna un tomb de circumval·lació per la ciutat, però com triga en venir, decidim entrar a la catedral anglicana. Estem de sort, hi ha funció. L’escola de Sant Marc fa unes lectures i càntics de Carol’s. Ens hi quedem. Són cançons moltes d’elles conegudes i l’escola canta molt bé. Les lectures les fan els mateixos cantors (i també alguna la capellana, que és una dona). Quedem bocabadats per la seva perfecta dicció, l’entonació. Ens ho mirem amb enveja.
S’ha fet tard i anem a sopar. Es compleixen les previsions, dues hores per sopar. La tertúlia és agradable i la companyia també, però se’ns fa una mica llarga la durada de cada àpat. Sort que ho reguem amb vi i d’aquesta manera el temps s’escurça.

21.11.2008 Christchurch – Kaikoura – Christchurch
Avui hem d’anar a veure balenes, ens queda un trajecte una mica llarg per arribar-hi. Viatgem amb el nostre autocar fins que davant mateix d’un pas a nivell (on veiem que tots els cotxes abans de travessar s’aturen), el cotxe diu que ja n’hi ha prou. Haurà fet la perla? El nostre xofer no se’n surt i, afortunadament darrera mateix venia una espècie de grua que aconsegueix treure’l del punt conflictiu. Nosaltres aprofitem per estirar les cames.
Estem una bona estona. El nostre xofer fa una sèrie de trucades a la seva companyia per veure de solucionar-ho amb un altre autocar. Però estem a una hora i mitja de la base. Per sort, en aquest país sembla que hi ha una solidaritat entre les agències i entre els autocars, i un d’ells, que anava buit, s’ha aturat i ens ha traslladat fins al punt de destinació. El nostre guia entretant havia trucat per explicar que no arribaríem a temps (suposo respecte al viatge que teníem contractat).
Arribem tard però som a temps per agafar un barco que surt a les 10.30 (/més aviat a les 11). Un barco que corre molt, anem mar endins. Veiem altres embarcacions. De sobte para motors i els tripulants ens mobilitzem, sortim a coberta. Fa un bon dia i la mar està tranqui-la, tot i que deu ni do com és mou.
Al cap d’una mica a uns 100 metres veiem com bufa la bèstia. Hi ha una espècie d’acord en no acostar-s'hi massa. Deuen tenir molt ben estudiats els seus moviments perquè de cop i volta, per l’altaveu ens avisen que tinguem les màquines a punt. La balena, es remou, i capbussa el cap (que si no altra cosa es fa al capbussar?) i posa en alt la seva cua. Oh! Continuem a buscar-ne una altra, i desprès una altra. Sembla ser que son mascles, doncs en aquesta època les femelles amb les cries són de viatge cap al sud. Les que veiem no deuen ser pas de les més grans, potser 15 metres?
Hem passat una bona estona i ara toca veure dofins. Ens sembla que ja havíem vist el número important i pensàvem que ara aniríem a veure el secundari. Però no, el dofin encounter és meravellós, espatarrant, n’hi ha a centenars, potser fins i tot a milers. Van a tota castanya, salten completament fora de l’aigua. Oh! Oh! Oh! Això si que ho hem pogut immortalitzar...
El creuer s’acaba. Tornem a port i a dinar. Un bon restaurant en un lloc molt agradable. És un restaurant botiga. Fantàstic, dues coses a l’hora, menjar i comprar.
Mentre dinem sembla que es detecta que ens hem quedat amb ganes de veure foques, el nostre xofer ens diu que prop d’alà hi ha unes roques que ben segur n’hi trobarem. Resulta que el nostre xofer havia viscut en aquest poble dos anys, i fins i tot anem a veure la seva casa al costat de la platja, ara convertida en un museu balener.
Efectivament, veiem foques, no moltes, però ha valgut la pena.
Avui anem a sopar a un restaurant fora de l’hotel, a Tiffany’s. Un restaurant en que la gent hi arriba ben vestida i sembla que comencen a celebrar les festes de Nadal.
Bon sopar, una bona durada (2 hores, el reglamentari) i desprès, alguns tornen a l’hotel a peu. La ciutat està força animada (és divendres), gent a les terrasses i als carrers. Pel que fa a l'amo és un navegant i coneix port emblemàtics com el de Torredembarra on hi ha fondejat amb el seu vaixell alguna vegada. També coneix altres ports de la Costa Brava i Mallorca. Al restaurant hi té fotografies d'aquests paratges. Té un germà a Salou que és dedica a la restauració, però no recordo el nom del restaurant del que n'és propietari.

22 i 23.11.2008 Christchurch-Auckland-LA-Londres-BCN
Tenim encara un matí de visites a la ciutat. L’oració subordinada porta el timó. Ens porta primer a veure una catedral catòlica que no val un pito, i a més ens hi deixa durant mitja hora. La catedral l’hem vista en 10 minuts, i desprès hem anat al costat a veure una escola de música que també forma part del conjunt.
Desprès ens porta a un punt elevat, el Sign of Takahe, on es van construir una sèrie d’albergs el més impressionant dels quals és el de Sign of Takahe situat en el barri residencial de Cashmere. Hi ha bones vistes sobre la ciutat, que és immensa d’extensió tot i tenir només 400 mil habitants.
Desprès baixem per fer el passeig en gòndola veneciana (és a dir, amb rems que enlloc de remar es recolzen sobre el fons del riu o canal per fer navegar la góndola), és un bon passeig llàstima que no fa prou sol (o gens) i la llum no ens acaba d’il·luminar prou bé per les fotografies.
L’autocar ens deixa prop del restaurant, al costat mateix del Jardí Botànic. Sort que el xofer ens adverteix que hi ha un mercat ben a prop que està molt animat. Efectivament, hauria sigut una llàstima no veure’l perquè hi havia coses interessants i a més molta animació. Ens queden encara uns minuts abans de dinar per veure el jardí botànic, els seus arbres enormes i diferents, algunes flors, poques i en general una zona molt bonica, delimitada pel riu on es fa punting.

Estem en els darrers moments de NZ. Anem a dinar al restaurant Curator House. Tenim la sorpresa que és d’un espanyol de Madrid i hi ha un cambrer que és de Reus, en Jordi.
Els que són de Reus es retraten amb ell, tot i que per motius estranys desprès aquestes fotos es perdran.
Ens tracten molt bé i són molt amables. En Jordi és un xicot molt jove que ha recorregut ja mig món i que sembla haver-se decidit a quedar-se en aquest racó de món, on hi ha totes les coses que a ell li agraden. Facilitats per l’esport, gent amable, vida correcta.

Abans de sortir del restaurant, el nostre xofer (Marc von Huben), que a més es dedica a moltes altres coses, ens dóna un opuscle de les activitats que el du a terme, més orientades a l’esport (leisureforpleasure@gmail.com). Ens demana que li posem alguna cosa a la seva llibreta, cosa que tots fem amb molt de gust, ja que considerem que s’ha portat molt bé i ha ajudat a solucionar problemes, quan s’han presentat.

Anem cap a l’aeroport. Ens adverteixen que les maletes cal deixar-les obertes, sense combinació, ja que com que passem pels EUA i allí estan una mica sonats amb tot això de la seguretat, si no ho féssim ens les rebentarien.

Ara doncs ens queda la darrera etapa. Vol fins a Auckland, d’Auckland fins a LA, d’LA fins a London i de London fins a BCN.
Hem donat la volta al món però com si no ho haguéssim fet, no hem notat res d’especial. Alguns de la colla s’han entretingut en comptar les hores de vol i les hores totals. Des que sortirem de Christchurch, hem estat 40 hores en arribar a Barcelona.

Dues darreres coses. L’estada a LA. Ens fan baixar tot l’equipatge de mà. Passem el control de passaports, d’entrada i de sortida. Ens situen (tanquen) en un recinte per l’embarcament, i tornem a agafar el mateix avió. És una mica kafkià, però estem a Amèrica!
M’agradaria parlar amb el Sr. Bush i que m’expliqués quin sentit té tot això. Serà que també tenen problemes amb la crisis i donen feina a funcionaris (en aquest cas completament inútil)?
El segon apunt és que en embarcar a Londres, la nostra nova companyia, Ibèria-British, va sofrir un retard (ja a dalt de l’avió) d’una hora en sortir. No van donar cap explicació i fins que portàvem una hora volant, no van dir que per circumstàncies tècniques havien hagut de retardar el vol. Que bé volar amb una companyia de casa!

Final: un viatge meravellós, dur d’arribar i de dur de retornar. Un viatge que ho hauria pogut ser més (de meravellós) si el guia local hagués sigut una mica més entusiasta i comunicador. Hi tornarem?